Notícia

Pep Nogué pronuncia el pregó de la Fira del Gall 2016

14 de desembre de 2016

TEXT ÍNTEGRE DEL PREGÓ
DE LA FIRA DEL GALL 2016

Bon vespre a tothom.

Deixeu-me agrair primer de tot, que m’hàgiu convidat a fer el pregó de la Fira del Gall d’enguany. Sempre és un plaer venir a Vilafranca. I és un autèntic honor per a mi fer un pregó en una fira autèntica com aquesta, amb un producte tant autèntic com és el gall i en una terra tant autèntica com el Penedès.

I dic que és un honor perquè de fires autèntiques, i perdoneu que em torni a repetir, no n’hi ha tantes a Catalunya. Hagués rebutjat la invitació si m’haguéssiu convidat a la fira del mango i la papaia, a la fira del salmó o a la fira de les gominoles de qualsevol poble o ciutat que tinguem a Catalunya. Siguem francs, de fires se’n fan masses, masses que no tenen sentit, deixeu-m’ho puntualitzar. I si algú pensa que en faig un gra massa, només cal que mireu la quantitat de fires que es fan i el seu motiu, i quedareu esparverats...

Per a mi, el model de fira autèntic és el de la Fira de Sant Lluc o el de la fira Orígens d’Olot, a la Garrotxa, que és d’on vinc. La de Sant Lluc és una fira en què antigament, els pagesos dels pobles propers anaven a comprar i vendre el bestiar, compraven un tractor nou o es veien amb amistats i parenteles que només es trobaven a fira o als “enterros”. A la fira Orígens, els revenedors no hi tenen entrada. Com diu el seu nom, es vol tornar als Orígens. Productors, pagesos i cuiners tenen cita en aquesta fira, on el públic final té la certesa que allò que veu, tasta i compra en una parada li ha venut el que ho ha produït. I un altra model de fira autèntica és aquesta: La  Fira del Gall. Una de les fires amb més història de tot Catalunya, en un  territori compromès, amb unes persones amb empenta i un producte de tres estrelles Michelin: El Gall del Penedès!

Dic el gall, però potser també hauria de dir la gallina, i el pollastre i els ous del Penedès. Us he de confessar que aquesta hipòtesi en format de pregunta la vaig plantejar a un Penedesenc de pro fa tres o quatre dies, mentre preparava aquest escrit. En Francesc Murgades, que viu a 6 km de Vilafranca, és un d’aquests savis, de qui gaudíem al programa La Solució de Catalunya Radio, amb el Xavier Mestres i en Carles Perez; i ara tenim la sort de poder-lo escoltar cada dissabte al migdia al Suplement on Road. Per cert, que aquest dissabte serem aquí a la Fira fent programa i parlant del Gall a tort i a dret.

Anem per feina. Si tenim el Gall, que a més a més gaudeix de la IGP, ¿Per què no li fotem canya a les gallines del Penedès si a tothom li agrada fer una bona escudella quan arriba el fred? I si tenim gallines, tindrem els ous del Penedès... Oi que podrem dignificar els ous?

I si tenim galls i gallines i ous, podem tenir pollastres del Penedès, que podem cuinar-los igual que el gall, però amb menys temps? O només ens plantegem comprar i cuinar gall del Penedès ara que ve Nadal, o trobar-lo en alguns restaurants de la comarca en aquestes dates?

Crec que entre tots ens hi hem de posar a treballar. Cal pensar en una estratègia transversal.  Productors, transformadors, carnissers, restauradors i el públic final. El Gall del Penedès no pot ser un aviram per les festes nadalenques i prou. Ha de ser per tot l’any!. El Gall fa festa, això ja ho sabem. Però no n’hi ha prou! No podem tenir la síndrome de la Fabada Litoral. Recordeu l’anunci? Quan la senyora gran veu que puja el 4X4, s’aixeca ràpidament i comença a escalfar una cassola de mongetes. El client, que la troba boníssima perquè se’n va a menjar-la a la muntanya i esclata: “Què bona que és aquesta favada àvia!” I la mongetada és una llauna escalfada....

No podem fer del Gall del Penedès només un emblema de catalanitat d’aquestes festes! Si veritablement li volem donar volada, i mai més ben dit, l’hem d’exportar a totes les carnisseries i restaurants de Catalunya. M’encantaria comprar gall del Penedès al mercat d’Olot!

Fixeu-vos què fan els francesos amb el seu Poulet des Landes, el seu porc noire de Bigorre, el seu champagne o el seu formatge roquefort! A cada producte hi tenen un territori assignat, però a més a més ho exporten a tot el món!. És més fàcil trobar-te a Barcelona un foie gras francès que un gall del Penedès. I això no és una crítica per fer-vos mal, de cap manera, sinó un crit a esperonar-nos nosaltres mateixos i esperonar-vos a vosaltres, un crit a treballar per capgirar aquesta situació. Començant per nosaltres, els cuiners i els que ens dediquem a divulgar la cultura culinària i gastronòmica d’aquest país. Per això, cada dissabte a l’espai Tàpies Variades, amb en Pere Tàpies, o al Suplement on Road, tots dos espais dins el magazín El Suplement, dirigit i presentat per en Ricard Ustrell, parlem de cuina i intentem donar a conèixer el nostre territori, la nostra gent i la nostra gastronomia.  I en Pep Palau ens dibuixa geogràficament tot Catalunya per saber a quins restaurants hem d’anar per menjar els millors plats. En definitiva, el que fem és parlar de patrimoni.

I de quin patrimoni? Doncs de la defensa del tarannà català. Fa 40 anys, quan la meva mare em llevava per anar a l’escola, jo amb 5 anys, em vestia, agafava la bossa del pa i baixava cap a baix, obria la porta de la cort i donava de menjar i beure als conills, a les gallines, als pollastres, als periquitos, les guatlles, les tórtores i els colomins, posava els ous al cistell, el deixava al costat del roser, tancava la porta i anava a buscar el pa. Amb la barra de quart, la coca d’anís i el llonguet, tornava a casa, i a mig camí agafava el cistell d’ous i cap a dalt, a la vora del foc a esmorzar.

Era la vida d’autosuficiència. Amb 6 conilles amb els seus respectius conills, 12 gallines amb els seus respectius pollastres i un hort, podies fer autèntica cuina catalana. Varietats autòctones, races autòctones i el “savoire faire” de la cuina de la meva mare per cuinar una cassola deliciosa de pollastre rostit o senzillament d’unes patates escalivades amb cansalada.

Aquest model de vida, avui dia el podríem anomenar sostenible, que va a favor de la biodiversitat. És a dir, autosuficient.

Què és La Biodiversitat?

El terme biodiversitat prové etimològicament del grec vida, i del llatí diversitas, diversitat).

Soulé, a l’any 1986 va dir...

"La biodiversitat és el conjunt i la varietat de les formes de vida en un lloc i un moment donat, resultant de la història evolutiva d'aquests organismes i de les seves interaccions amb els elements abiòtics en els quals es desenvolupen".

I que és la sostenibilitat?

L’any 1987, es va definir la sostenibilitat com el fet de:

"Satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures."

Aquesta explicació s'assembla molt a la filosofia de les "set generacions" dels nadius americans, que establia que els caps havien de considerar sempre els efectes de les seves accions sobre els seus descendents fins a la setena generació propera.

PER PODER REFLECTIR AIXÒ,  ES POT FER GASTRONOMIA AMB AQUEST TRINOMI? BIODIVERSISTAT-SOSTENIBILITAT-CUINA

De ben segur que sí, i això ens ho demostren les cuineres i cuiners que tenim arreu del país que es creu la feina que fa amb la filosofia de l’avui denominat cuina del km0. Li diguem un nom o un altre, el més important és que valorem els productes i les persones que tenim a prop de casa, quan hem de comprar o anar a menjar en un restaurant.

És molt fàcil “fer país” en aquests moments que vivim. Comprem una estelada, fem 3 o 4 tuïts i ja creiem que hem complert. Però “farem país” de veritat el dia que valorem els nostres pagesos i els nostres pastors, no pel preu que ens venen els seus productes sinó per la qualitat d’aquests.

Els pagesos estan en perill d’extinció! No ens n’hem d’oblidar. I la millor manera de no oblidar-se’n és saber a on comprem i a quina persona comprem els nostres productes. El pollastre, des de fa unes dècades és una de les carns més maltractades al món. És la proteïna més barata i desprestigiada.

I la feina que feu aquí al Penedès amb el Gall, és una bona manera de tornar-li el prestigi que té i es mereix l’Aviram.

Es diu que qui perd els orígens, perd la identitat. Catalunya com a país no pot perdre la identitat, ni les tradicions, ni la llengua, ni la cuina, ni els pagesos, ni els pastors, ni la cultura.

I acabaré amb un somni. En ell, se’m va aparèixer Martin Luther King i em deia:

Jo he somiat que un dia, tots els restaurants de Catalunya deixaran de banda les amanides amb el vinagre de Mòdena, les modes foranies de cup cakes i brouwnies i els ceviches de perca del Nil, I en canvi, hi trobarem el Gall del Penedès a la cassola i els vins catalans seran majoritaris a les cartes.

Moltes felicitats per ser els Astèrix d’aquesta Gàl·lia que ens ha tocat viure! Visca la fira del Gall del Penedès i visca la seva gent que sou vosaltres!

Bona fira i molt bones festes a tots!

Pep Nogué